com ha de ser

Pizzicato Five

"honto ni chikagoro fukeiki
honto ni sekai wa fukeiki
honto ni chikagoro
nandaka tsumaranai"

Satisfaction

porca misèria

N. del T.

Oh my god!

Estic cada cop més fascinat pels il·lustradors de veritat, amb ofici. Potser és una reacció a la superficialitat dels il·lustradors moderniquis que tanta ràbia em fan. I ara digueu-me convencional, que em deixo portar pel mainstream i totes aquestes coses que tant em rellisquen o que en tot cas m'afalaguen, però gent com Dice Tsutsumi (quin nom!) m'enlluernen, capaços com són de plasmar tant savoir faire en una sola imatge: llum, composició, traç, concepte... és molt complet, molt. M'encanta, molt.

Enllaços

Obro un post per comentar els enllaços que he afegit. És una cosa que no havia fet fins ara per mandra, però he decidit eliminar aquesta paraula del meu diccionari, o sigui que endavant:

He subsituït l'enllaç a la pàgina de Kalikoko per la del blog, que com a mínim s'actualitza de tant en tant.

Atenció a Dolce Vita, com deia Ivà per mitjà del seu personatge Maquinavaja: "En esta mierda de mundo sin ética, a las personas sensibles sólo nos queda la estética". Un regal sensible, de veritat.

Barbara Fiore era un enllaç necessari, imprescindible des de fa temps. Ara ja podré dormir tranquil i content.

Polyminthe és el blog d'un il·lustrador com n'hi ha pocs, amb un ofici impressionant i un munt de feina admirable. No us perdeu la història que va dibuixar sobre post-its.

Le plan B de Julien Castanie és també el blog d'un il·lustrador. Crec que comença a notar-se la meva fascinació pel món de la il·lustració francòfona. Aquest l'he posat per a tu, L., quan l'obris veuràs per què.

Hereux les cailloux (més francesos... quand même!). Podeu considerar-ho una declaració d'intencions.

A Book by its cover hi trobareu una bona selecció de llibres triats i presentats amb molt gust.

I en tinc més, clar, però tampoc és qüestió de posar-los tots de cop. En petites dosis. Simplement us deixo els enllaços que més m'ajuden a que les hores, tan excessives elles, que passo davant d'aquesta finestra de dinou polzades no siguin tan monòtones.

anònim

Això no es pot permitir, ehh?

Ja n'hi ha prou de perdre el temps.

No cal afegir més paraules

Santa innocència

Li vaig preguntar que què volia que li portés de París i em va demanar una petxina. Acabava de tornar de Palma i me n'havia dut una a mi. Adult, assenyat, saberut, li vaig explicar que era impossible, que París no és terra costanera i que, per tant, no se n'hi troben, de petxines. Una pedra va ser la segona opció. Li vaig prometre que seria especial.


Però dies després, mentre en buscava alguna pels jardins de les Tulleries ja ben entrada la nit, no em podia imaginar l'abast de la meva troballa. Un cop a l'hostal vaig netejar a raig d'aixeta el que havia recollit a cegues i em vaig adonar que és una sort viure envoltat de gent tan afortunada.

I'll find the way

Panoràmica del procés

Berlin, ciudad de humo

Reactivo el blog malgrat el seu coma profund per deixar constància de la lectura del segon volum de la sèrie Berlin de Jason Lutes. Se m'ha fet molt llarg el temps d'ençà que vaig llegir el primer volum, però ha valgut la pena esperar: no només pel dibuix, tan acurat; per l'estil, tan personal; per l'escenari, què dir... Ha valgut la pena sobretot perquè immers en la tensió social del Berlin d'entreguerres em vaig oblidar de tota la resta, i això no té preu. Especialment perquè després de tenir dos mesos el llibre damunt la taula vaig decidir-me a obrir-lo justament en un d'aquells dies en què em sentia buit i necessitava oblidar-me de tot. I no és un tòpic, de mi mateix també.

I ja passades les tres, amb els ritmes circadians més desgavellats que mai, me'n vaig anar a dormir, més per convenció que per convicció o per necessitat, sense donar-li temps al cap perquè tornés a pensar en la feina, en la presó domèstica, en el refredat o en la son a deshora. No recordo en quin moment vaig deixar de somiar truites i vaig començar a somiar altres coses, però el primer que he pensat quan m'he llevat és quan sortirà el tercer volum?

Tantes coses i tan bones i, a més, juntes

La novel·la gràfica és una denominació maleïda. Els puristes de la literatura consideren que és un gènere menor, i els amants del còmic diuen que és un nom pretenciós per a allò que tota la vida s'ha anomenat còmic, que no té sentit dir-ne d'una altra manera. I potser és cert (tant una cosa com l'altra), però jo, que amb prou feines aspiro a divertir-me una mica, trobo un atractiu especial en les seccions que agrupen aquestes -es miri com es miri- mal anomenades novel·les gràfiques.



Ja feia dies que havia clissat aquest dibuixant americà, Jeffrey Brown, un paio de Michigan que dibuixa com la Pilarín Bayés, ves quina cosa. I potser ha estat per això, perquè em recorda tant a aquests dibuixos que em transporten a la infància, o perquè li publiquen dibuixos simples, quasi esbossos, perquè treballa a les cafeteries o perquè retrata la seva vida sense vergonya, que avui no me n'he pogut estar i me l'he comprat amb les teranyines del compte corrent. M'encanta la seva despreocupació, aquesta gràcia que té per explicar qualsevol cosa de qualsevol manera. En tot cas, l'atzar ha volgut que m'hagi posat la banda sonora més adequada per llegir-lo: Andrew Bird, The Misterious Production of Eggs, tan i tan bo com és, començo la primera història i oh! sorpresa... "I must confess, that I was impressed..."